Article original publicat a OKPATINS, pots anar-hi clicant aquí.
L’hoquei sobre patins és un esport d’equip amb un alt nivell d’exigència física, tècnica i tàctica. D’una banda, l’alt rendiment depèn de les capacitats individuals de cada jugador i, de l’altra, de les capacitats conjuntes i la capacitat d’interacció.
L’aplicació sistemàtica de proves de valoració funcional específiques a esportistes d’alt rendiment permet obtenir informació molt valuosa sobre aspectes de la seva fisiologia, condició física i adaptació a l’entrenament (Rodríguez, 1898), entre d’altres:
- La capacitat funcional i els mecanismes d’adaptació fisiològica davant de situacions de sol·licitació màxima.
- El perfil o model de resposta funcional que caracteritza la prestació esportiva.
- L’especificitat, la validesa i la fiabilitat de les pròpies proves de valoració funcional.
- La participació de les diferents vies metabòliques de producció d’energia necessària pel rendiment.
- Les diferències en la resposta fisiològica, condicionada per variables biològiques com l’edat, el pes, el sexe… que vénen determinades pels reglaments de la competició.
- L’establiment d’elements objectius de selecció d’individus amb capacitats físiques o coordinatives especials per l’alt rendiment esportiu.
- La identificació i la medició d’aspectes fisiològics rellevants en el procés de planificació, de programació, de realització i de control de l’entrenament, la definició de la seva intensitat, la valoració dels mecanismes i dinàmica de la resposta adaptativa, etc.
Introducció
Segons la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC), a Espanya cada any es produeixen al voltant de 200 morts sobtades. El 90% d’aquestes es deuen a causes cardiovasculars, és a dir, a anomalies congènites no diagnosticades, arítmies i altres malalties cardíaques no detectades.
Què és i per a què serveix la prova d’esforç?
És una prova molt útil per esbrinar com s’ha de practicar qualsevol esport de forma saludable. Dit d’altra manera, poder adaptar l’esport a les característiques de cada persona, segons la seva capacitat, genètica i individual. Un cop realitzada la prova es pot planificar un programa d’exercicis amb objectius individualitzats, segons l’estat de salut i aptitud física. La utilitat de la prova és múltiple. Permet identificar els esportistes amb risc, recomanar el programa d’exercicis més adequat, millorar el rendiment físic, incrementar la salut de la persona que practica esport, planificar la intensitat i el tipus d’exercici que més li convé, etc.
Abans de realitzar la prova d’esforç es valoren diferents aspectes com: malalties prèvies, de les quals s’efectua un historial; els hàbits alimentaris, per avaluar si són adequats; etc. A més, mitjançant l’exploració física també es valora l’estat de l’aparell locomotor, la força i la flexibilitat.
És important preparar-se de manera adequada per la prova. És per a això que “s’aconsella realitzar un entrenament molt suau durant les 24 hores prèvies, anar-hi en dejú (almenys dues hores i mitja abans) i suprimir qualsevol medicació el dia anterior, amb l’objectiu de que el resultat final sigui el màxim de real i fiable possibles”, tal i com indica Barriach.
Prova d’esforç: esport amb seguretat
La prova d’esforç, coneguda també com Ergoespirometria; ens permet conèixer la relació entre els aparells respiratoris, els cardiovasculars i els sanguinis. La seva principal virtut és que mesura de forma directa tots els paràmetres que avalua.
La prova d’esforç permet practicar esport de manera segura a la persona. Però perquè sigui així, tota prova d’esforç s’ha de fer respectant certes normes de seguretat: l’ha de fer personal mèdic i paramèdic qualificat i competent, en un local adaptat, amb un equip en perfecte estat de funcionament i correctament calibrat i verificat. Mitjançant aparells de vigilància contínua amb registradors (en particular, d’electrocardiograma amb derivacions múltiples), material de reanimació operatiu (un desfibril·lador, material de ventilació assistida i medicaments d’urgència).
La prova es pot fer a qualsevol persona, des de la sedentària fins a la que practica esport de forma regular, de qualsevol edat i condició. A aquelles persones que entrenen de forma habitual amb una planificació, la prova d’esforç els indicarà les freqüències cardíaques a què han d’efectuar les diferents fases de l’entrenament. És a dir, sabran a quines freqüències cardíaques han de realitzar els rodatges lents, els ràpids, les repeticions llargues o les curtes, entre d’altres exercicis, detalla Barriach.
Per contra, “si la persona que fa la prova d’esforç no ha practicat mai esport, la informació encara és més valuosa, ja que aquesta li permetrà conèixer el seu estat real de salut. D’aquesta manera, podrà prevenir malalties, a més de determinar-li les pautes que ha de seguir per realitzar esport sense riscos “, aclareix el mateix autor.
Característiques:
- Han de ser realitzades amb el control d’un metge especialista en medicina de l’esport.
- S’utilitzen cicloergòmetres (simulació del ciclisme) o tapissos rodants (simulació de cursa a peu). També existeixen ergòmetres que simulen la remada, la natació i, fins i tot, l’esquí de fons o el patinatge.
- Tots els protocols coincideixen que cal iniciar la prova amb una càrrega relativament suau, per anar-la incrementant progressivament fins que el subjecte no és capaç de respondre a l’exigència externa que se li demana.
Prova d’esforç: paràmetres
Les proves d’esforç es poden dur a terme en equipaments diversos. Els més recomanables pels esportistes són els que incrementen progressivament la càrrega de treball, amb una anàlisi directa del consum d’oxigen i nivells màxims d’esforç.
Quant als paràmetres que s’avaluen en la prova d’esforç, les recomanacions de la SEC (Societat Espanyola de Cardiologia) estableixen que és imprescindible realitzar un electrocardiograma (ECG) abans de la prova, durant l’exercici i almenys durant tres o cinc minuts en el període de recuperació. En les proves d’esforç a esportistes, l’anàlisi directe de gasos inspirats i espirats (mesura de l’oxigen consumit i el diòxid de carboni eliminat) permet determinar el consum màxim d’oxigen i detectar de manera precisa els seus llindars aeròbic i anaeròbic.
En canvi, els procediments indirectes (mitjançant fórmules matemàtiques) són molt menys fiables, assenyala Barriach. Segons explica aquest especialista, el consum d’oxigen és la manera més adequada per mesurar la capacitat d’una persona per fer exercici aeròbic (tipus d’exercici que es practica de forma moderada d’intensitat durant períodes de temps extensos, com la natació o córrer). De fet, un consum d’oxigen elevat és propi d’esportistes ben entrenats i l’evolució d’aquest consum és paral·lela a la millora del rendiment esportiu. Per tant, permet mesurar de manera objectiva l’augment de la capacitat física.
Els llindars aeròbic i anaeròbic estableixen la intensitat idònia dels entrenaments aeròbics (rodatges) i anaeròbics (sèries de peses), per optimitzar el rendiment de l’esportista i recomanar ritmes de competició.
Que dades obtenim en una prova d’esforç:
- Consum d’oxigen (VO2) en ml / kg / min o en l / min.
- Freqüència cardíaca (FC) en pul / min.
- Potència (Pot) en watts en el cas del cicloergòmetre.
- Velocitat (Vel) en km / h en el cas del tapís rodant.
Altres paràmetres:
- Concentració de lactat (Lact) en sang en mmol / l.
- Producció de diòxid de carboni (VCO2) en l / min.
- Quocient respiratori (RER) entre el VO2 i el VCO2.
- Pols d’oxigen (VO2 / FC) en mal / lat.
- Ventilació pulmonar (VE).
- Ritme respiratori (RR) en rep / min.
- Pressió arterial.
Valoracions complementàries:
- Historial clínic.
- Revisió general.
- Mesures antropomètriques: composició corporal i somatotip.
- Espirometria
Autora:
D-N Carla Vilar Caritg
Graduada en Dietética y Nutrición (Universitat Ramon Llull, Barcelona)
Postgrado en farmacología, nutrición y suplementación en el deporte
Colaboradora ADNEEC
ADNEEC 