El passat diumenge 24 de novembre es va celebrar la 5a edició de la Cursa de les 
Roques al poble d’Horta de Sant Joan (Tarragona). Poble famós per moltes coses però una de les més interessants és la seva relació amb Picasso. Però no seria gens descartable que amb el temps es vagi fent famós també per aquesta cursa: la Cursa de les Roques.
I no volem deixar passar l’oportunitat de parlar de la relació de Picasso amb aquest bonic poble.
Picasso va estar a Horta de Sant Joan dues vegades. La primera, convalescent, a partir de l’estiu de 1898, convidat pel seu amic Manuel Pallarès. Aquesta estada que es va perllongar fins el febrer de 1899; i la segona durant el periode de maig-agost del 1909, en companyia de Fernande Olivier. Existeixen nombres litografies del poble, la primera vegada era molt jove però a la tornada ja estàva en plena efervescència blava. Al poble podeu trobar un museu dedicat a Picasso i visitar el Mas de Quiquet i altres masos on va fer estada.
Després d’aquest apunt a Picasso, retornem a la cursa. Un recorregut molt dur, jo dira extremat, amb un desnivell prop dels 1900 m de D+ la cursa es converteix en una grimpada ràpida enmig d’un vent gelat i de la neu tapant el terra dels boscos ombrívols. Pocs són els participants que no van sentir pujar els bessons, rampes o contractures perquè la dificultat de les ascensions era extrema, el vent gelat i la musculatura s’ha d’acostumar al desnivell des del 2n quilòmetre.
Aquest any la cursa ha comptat amb un corredor català mític: en Pere Aurell Bové. El 2012 va intentar el rècord del Mòn de l’Aconcagua. Va fer cim però no el rècord. El seu currícum esportiu és extensíssim, podeu consultar la web Corredores de Montaña. La veritat que no extranya que hagi completat la cursa d’una manera tant ràpida, amb 2 h 33 m i 18 s. Segons ha declarat una vegada arribat a la meta: “una cursa excel·lent, un recorregut molt bonic i un paisatge únic”. Tot i així s’ha de dir que hi ha hagut franques queixes per la dificultat del recorregut, amb moltes grimpades que impedeixen el poder còrrer amb normalitat. Alhora que bona part dels camins no són ni tan sols corriols, sinó lleres de rius, tarteres i crestes. Des de l’auge de les curses de muntanya el 2005 són molts els corredors amateurs que volten Catalunya a través de les curses de muntanya. Però no tots els recorreguts són aptes per a tothom, nosaltres, des d’ADNEEC pensem que hi hauria d’haver una classificació en semàfor, o sigui, una classificació on des d’un primer moment es pugui identificar la cursa per al grau de dificultat tècnica, recorregut, climatologia, etc en una cursa vermella, taronja o verda. Seria una bona manera de que els amateurs evitessin exposar-se a unes condicions que els poden significar lesions greus o fins i tot la mort.
Bé, segons les reglamentacions aquesta seria una cursa de mitja muntanya (sobrepassa els 1000 m en la seva cota màxima) però amb dificultats importants per les pendents, de 40º, que és el màxim admès. Aquestes dificultats haurien d’alertar-se més des de la organització, sobretot, tal i com hem dit, per la proliferació d’amateurs en curses molt tècniques, com és el cas de la Cursa de les Roques.
Si fem un breu esbòs de la reglamentació en aquesta cursa hi tenen cabuda recorreguts de diferents longituds i desnivells, amb unes característiques pròpies i una reglamentació sobre el tipus de camins a emprar, la senyalització, els avituallaments, les classificacions, etc propis de les curses de muntanya.
Aquestes no poden sobrepassar pendents del 40º o dificultats tècniques de II grau i comprèn única i exclusivament el desplaçament a peu sense cap ajut d’estris semblant als grampons.
Segons els criteris de les curses de muntanya es poden classificar en:
Curses de baixa muntanya: aquelles que sobrepassin en algun punt del recorregut els 300 metres d’altitud i no sobrepassin els 1000 metres d’altitud a la seva cota màxima.
Curses de mitja muntanya: aquelles que sobrepassin els 1000 metres d’altitud a la seva cota màxima.
Curses d’alta muntanya: aquelles que sobrepassin els 2000 metres d’altitud a la seva cota màxima.
Curses Skyrunnig: aquelles que venen definides per la federació internacional de Curses de Muntanya (ISF).
El problema, tal i com hem dit abans, és fer una cursa catalogada com a baixa o mitja muntanya però que tècnicament i per distància sigui inviable per corredors amateurs. Per pendents amb dificultat tècnica alta i situació agreujada per la neu i el gel.
Aquesta és la classificació general masculina i femenina:
Classificació maculina
Pere Aurell 2:33:18
Ahmed El Qayed 2:37:15
Roberto Prades 2:37:45
Classificació fèmines
Ragna Debats 3:04:01
Judit Lamas 3:24:33
Xènia Pallarès 3:26:41
Des d’ADNEEC volem felicitar a la organització per seguir treballant perquè la Cursa de les Roques sigui un emblema per al poble, un símbol més, tal i com ho va ser Picasso. Perquè no ens oblidem que la logística i la organització, el traçat de recorreguts, provar-los, temporalitzar-los i decidir en cada moment per on passaran aquests 250 corredors i corredores és com pintar un quadre, s’ha de fer amb tècnica, amb cap però també amb cor i passió. I axí és com fan les coses des de la organització de la Cursa, molt bé per al grup excursionista i de muntanya Cara Nord.
FELICITATS A TOTS/ES!!!!
Links interessants:
http://www.cursadelesroques.com
http://www.hortadesantjoan.cat/picasso/picasso-a-horta/#sthash.7nJeD6gg.dpuf
http://aecaranord.blogspot.com.es
EQUIP ADNEEC
ADNEEC 
Francament, lo de “…….. fins i tot la mort “. m’ha semblat un pèl exagerat.
Per una caiguda des de dalt de tot d’una cresta o per un desgraciat accident, òbviament. També podria passar, però, al millor dels professionals. Ara, si la mort pot esdevíndre per la duresa de la prova…… diríem que, independentment de que es podria catalogar la cursa amb colors estil semàfor, no crec que ningú s’esposi més del necessari si veu que la dificultat anunciada o sobrevinguda in-situ no va amb ell/a ” . No és que no sigui obligatori apuntar-se a una cursa, de fet, no ho és ni tan sols acabar-la . Tot i l'”orgull” habitual dels corredors, ja ho sé.
Joaquin, ja saps que el “seny” no és el que més abunda, podriem fer estadística i veure els accidents mortals en curses. Cal ser sempre prudents, és la única cosa que s’ha volgut reflectir en aquest post. La organització de la cursa fantàstica, no cal dir més.
En els darrers 3 anys ha augmentat gairebé en un 50% la participació de corredors “populars” en curses a l’aire lliure i no tothom està preparat. Les curses cada vegada són més tècniques (grimpades, salts, baixades, etc) i el corredor “popular” no hi està habituat. En aquest sentit les organitzacions han de mirar de reflectir amb la màxima veracitat com serà la prova ja que el corredor moltes vegades no veu més que un gràfic com un altre i l’emoció de participar. Aquí hi ha el punt candent: la manera reflectir la duresa de la cursa.
Salut!
Lo del semàfor és molt bona idea. Jo sempre he dit, que tota la vida, per poder jugar a futbol, des dels 5 als 25 aprox, vaig haver de passar revisions mèdiques cada temporada, i a més d’un company l’hi van recomanar que parés compte o directament que no jugués. Des de que corro per la muntanya, federant-me cada any, i havent fet senderisme molts anys ans, ningú m’ha demanat mai cap prova mèdica ni cap capacitació per saber si puc afrontar en seguretat una cursa de 20-30-40km, en desnivells d’infarts i clima molt fred. Ho deixen a criteri de cadascú. Jo, aquesta cursa ja la tenia descartada per que sabia el que hi havia, però un semáfor, o una escala de dificultat, no estaria gens malament. Per altra part, animar a la gent d’Horta a continuar, ha d’haver-hi de tot, si no, el món seria molt aburrit. Sou uns cracks!
Algún altre any que he estat, lo que m’ha deixat boca-badat és lo que s’implica tot el poble en la cursa, d’admirar.
Correcte Atiti, m’ha agradat lo de l’escala de dificultat, molt bona idea. Penso que és el què falta a moltes curses. Un dels feedbacks amb la gent era: “he vingut a còrrer, no a escalar …”. Estan acostumats a còrrer però no a dificultats afegides.